Es tracta d’una figura jurídica que adapta temporalment el contracte per ajustar-lo a circumstàncies sobrevingudes no imputables a cap de les parts
S’aplica de manera excepcional per a evitar l’excessiva onerositat que pugui patir una de les parts a conseqüència d’una crisi com la del COVID-19
Les mesures econòmiques i de confinament adoptades per a fer front a l’emergència sanitària, han donat lloc a l’incompliment de molts contractes i, segons la situació empitjora, cada vegada seran més els que no podran donar compliment a les seves obligacions. Una manera de pal·liar els efectes dels incompliments és adaptar els contractes a les noves circumstàncies mitjançant l’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus.
Què és?
Es tracta d’una clàusula sobreentesa aplicable a tots els contractes que deriva de l’expressió llatina equivalent a “estant així les coses”. S’aplica perquè s’entén que les condicions d’un contracte són les que són tenint en compte les circumstàncies del moment en el qual es va celebrar, estant així les coses, de manera que si s’alteren aquestes circumstàncies, també s’haurien de modificar les condicions contractuals.
La clàusula rebus sic stantibus, per tant, és una figura jurídica de creació doctrinal que permet revisar els contractes quan, per circumstàncies sobrevingudes, a una de les parts li resulta impossible o molt gravós complir amb la seva prestació. És un mecanisme de flexibilització, és a dir, no té efectes rescissoris ni extintius, sinó simplement modificatius: adapta el contingut material de l’obligació al temps que duri la contingència amb l’objectiu que, un cop desaparegui, pugui continuar el contracte.
Com l’apliquen els tribunals?
Tradicionalment, els tribunals aplicaven aquesta clàusula de manera excepcional i restrictiva, doncs consideràvem que posava en perill el principi de pacta sunt servanda, que vol dir que tota condició ha de ser fidelment complerta per les parts segons el que han pactat. La Sentència del Tribunal Suprem 333/2014 de 30 de juny de 2014 va suposar un canvi de concepte sobre l’abast de la clàusula rebus sic stantibus, ja que li va atorgar una “configuració plenament normalitzada”.
El Suprem va considerar que aquesta figura jurídica no afectava el principi pacta sunt servanda, doncs, en els supòsits en els quals s’aplica, les parts desitgen donar compliment a les seves prestacions tal com van pactar-les, però no poden fer-ho perquè un motiu sobrevingut els hi ho impedeix. Així doncs, a partir de la Sentencia 333/2014, la clàusula rebus sic stantibus es va convertir en un instrument idoni per a aquells supòsits en els que un fet imprevisible impedeix el normal desenvolupament dels contractes.
Tal com està configurada avui en dia, la clàusula només s’aplica a contractes de llarga durada i d’execució diferida, com, per exemple, els contractes d’arrendament o els contractes de proveïdors. A més, s’exigeix que concorrin una sèrie de requisits perquè pugui aplicar-se: per una banda, que les circumstàncies al moment de complir el contracte s’hagin alterat extraordinàriament respecte del moment de la seva celebració per una causa no imputable a qualsevol de les dues parts i, per altra, que s’hagi causat una desproporció a la base econòmica del contracte, és a dir, que una de les parts s’hagi vist greument perjudicada.
Es pot aplicar a la crisi del COVID-19?
L’emergència sanitària derivada del coronavirus ha generat contingències imprevisibles que han impedit, en molts casos, l’execució de les prestacions contractuals en els seus estrictes termes. La situació actual compleix tots els requisits exigits per la jurisprudència perquè pugui aplicar-se la clàusula rebus sic stantibus: hi ha una crisis que altera substancialment les circumstàncies del moment en què es va celebrar el contracte i que pot generar greus perjudicis econòmics a les parts.
Per tant, davant una pretensió resolutòria o indemnitzatòria interposada sense tenir en compte l’excepcionalitat del moment, es podria fer valer davant dels Tribunals aquesta figura jurídica, amb l‘objectiu d’ajustar el contingut material del contracte a les circumstàncies excepcionals, només pel temps que duri la crisi. Cal destacar, no obstant, que per aplicar aquest instrument extraordinari de flexibilització contractual, no només s’ha de provar l’excepcionalitat de la situació (l’estat d’alarma decretat pel Govern podria ser suficient), sinó també la relació de causalitat entre la pandèmia i l’incompliment, que la situació de pandèmia, en definitiva, és la causant de la impossibilitat del compliment de les nostres obligacions contractuals.
Arran d’aquesta crisi d’abast mundial i sense precedents recents en la nostra història, és possible que la clàusula rebus sic stantibus sigui un instrument jurídic que cobri protagonisme en els pròxims mesos o anys. No dubti en demanar assessorament jurídic en aquest moment de tanta incertesa.
